La Carretera (The Road) de Cormac McCarthy (2007). No hi ha lluna rere les tenebres. March 18, 2008
Posted by Encaputxat in : Cultura, Literatura , trackbackSembla que darrerament Cormac McCarthy està d’enhorabona, si fa només un mes que l’adaptació del seu llibre No Country For Old Men, duta a la pantalla gran pels germans Coen i magníficament interpretada per Javier Bardem, va ser multi premiada als Oscars; l’any passat va rebre el premi Pulitzer per la obra que ens ocupa, La Carretera.
La novel·la està ambientada en una tenebrosa Terra post apocalíptica, gairebé despoblada, en la qual el més conegut dels paisatges es torna grotesc, sinistre i, el que és pitjor, inhòspit.
El fil conductor de la història són un pare i un fill que viatgen per una carretera solitària cap al sud on esperen trobar unes millors condicions per a la vida. Ajudats per un carret de la compra per a transportar les seves pertinences, el viatge es converteix en una espècie d’Èxode postmodern en què només l’amor entre els dos protagonistes els permet seguir endavant.
Per desgràcia, però, no són els últims homes a la terra, i petites bandes violentes estan sempre a l’aguait al voltant de la carretera disposats a tot per a alimentar-se en un món on sembla que tota activitat productiva ha desaparegut. La seva degeneració es total, tal com cruament en descriu un el pare:
El meu germà. La ment calculadora en aquells ulls freds i escorredissos. Les dents podrides i grises. Embafat de carn humana. Que ha fet del món una mentida amb cada paraula.
La penosa marxa de pare i fill no s’atura i sembla que la carretera no els acabi de dur mai enlloc. Aquesta és una emocionant lluita per sobreviure més enllà de tota esperança, més enllà de tot referent conegut, on el cel de migdia és negre com els cellers de l’infern.
Obra mestra la de Cormac McCarthy, amb un estil cru i directe esculpeix un món post-humà tan tràgic com esfereïdor on els principis haurien desaparegut si no fos perquè els nostres protagonistes porten en ells la flama que els manté vius i que impedeix la caiguda definitiva d’una nit que ja no té estrelles.
Amb la victòria final de la foscor, el fred glacial es va escampar i el nen va començar a tremolar violentament. No hi havia lluna darrere les tenebres ni enlloc on anar. Nomes tenien una manta a la motxilla i la va treure, va tapar el nen, es va descordar la parca i es va acostar el nen al pit.
Comments»
no comments yet - be the first?