‘La Fundació Joan Miró’ de Josep Lluís Sert (1975) July 22, 2010
Posted by observador in : Cultura, Vida quotidiana , trackback
Introducció
Un edifici, o un espai, es pot analitzar desde punts de vista molt diferents. De la Fundació Joan Miró en podem parlar d’una forma antropològica desde l’òptica del lloc, l’emplaçament, la història (comuna entre l’artista i l’arquitecte), si entenem que l’antropologia tracta dels orígens i dels perquès de certs comportaments. Però també tenim tota la vessant projectual (posicions, composicions, entrades de llum, color, forma…) i, evidentment, tot el que fa referència a la part més tècnica.
La Fundació Joan Miró està situada en un lloc privilegiat de Barcelona: la muntanya de Montjuïc. És l’últim pulmó verd que li queda a la ciutat. El seu mirador particular, massa cops menyspreat.
Imagineu que som una persona que passa per allí i que per casualitat decidim aturar-nos-hi al davant, convertint-nos així en un visitant més. De manera que passejarem per la Fundació des de fora cap endins, com si hi entréssim una tarda de finals de maig, quan el sol tot just comença a abandonar el seu caràcter incipient.
El museu es composa bàsicament d’un cos central lineal i dels seus laterals, així que dividirem el viatge en 6 parts: primer començarem parlant de l’entrada (1), continuarem per un dels laterals (2), seguirem pel pati central (3) arribarem al final del recorregut (4), veurem la coberta (5) i la sala d’actes (6).
1.- Primer contacte: L’entrada
La forma d’accedir a un edifici no és quelcom sense importància. En el nostre cas és tota una declaració d’intencions del que hi trobarem dins.
Una cosa curiosa només començar: la forma d’entrar a l’edifici, l’accés. És en rampa. Una ramificació del passeig que dóna marge a la carretera que de cop ens porta cap a l’edifici. No entrem a peu pla. No. Ho fem de baix cap a dalt, situant el contingut artístic per sobre del nivell dels ulls del vianant que ve des del carrer. L’ull no ho percep en un primer cop d’ull, però l’elevació ja ens demostra la devoció que l’arquitecte li té a l’artista.
En aquest primer moment de contacte, l’arquitecte deixa una cosa molt clara: la superioritat de la representació del saber.
Ara un apunt que agradarà molt als amants de la literatura: en el conjunt de l’edifici, Sert disposa la biblioteca a dalt de tot a la dreta. Des d’un punt de vista simbòlic és molt rellevant que l’arquitecte situï la sabiesa per sobre del propi edifici. D’aquesta manera aconsegueix d’una banda generar superioritat i des d’un punt de vista més pràctic mantenir allunyat el silenci necessari de la lectura del moviment del museu.
En aquesta biblioteca hi trobem una finestra que mira directament a l’entrada. Com si la persona que llegeix pugui controlar exactament en tot moment qui entra i qui surt del museu. D’aquesta manera els lectors tenen el control sobre el moviment de les persones en el conjunt de l’edifici.
2.- Recolzament i exposició d’art: La part lateral
Un cop hem passat l’entrada i deixem el tronc central, ens podem fixar en els laterals de l’edifici. Concretament el lateral esquerra. En aquest punt l’autor d’aquestes línies ha de confessar una cosa: La primera sensació que vaig tenir al trobar-me sota les voltes de mitja lluna (a l’inici) i les quadrades després, que ja es perceben des de fora, va ser la d’estar al davant de capelles. Capelles l’una darrere l’altra. Exactament el mateix que se sent dins la catedral de Barcelona, on cada capella fa devoció d’un Sant. En aquest cas, cadascun d’aquests espais diferenciats venera les obres temporals exposades al museu. És curiós, no? L’arquitecte no només presenta respecte envers Miró sinó també cap als artistes que temporalment exposen alguna cosa al museu. Inclús el propi públic disposa de tant en tant d’un mural per fer-hi, diguem-ne, “pintades”. Podem concloure doncs que l’edifici respecta els propis visitants. Serà perquè suposa un tipus de públic determinat? Que sap apreciar el sentit de les voltes i de les entrades de llum indirectes per dalt? Un servidor mateix no va trigar gaire en veure, però, que aquestes entrades indirectes de llum han estat «diluïdes» per uns estors. És possible que el detall possiblement se li escapés a Sert, però fa interessant la llum, més tènue, tranquil•la i pausada.
3.- L’ànima del conjunt: El pati central
Un cop hem passat l’entrada i deixem la part lateral a una banda, continuem el recorregut lineal que ens porta directament des del carrer fins al final de la muntanya, on hi ha un mirador i la vista sobre la ciutat.
Al centre d’aquest recorregut hi trobem la peça clau del projecte: el pati central. Un quadrat perfecte. Per entendre aquest pati comentarem els materials i les visuals:
Tota la part de materials emprats és important. Veureu que en el conjunt de l’edifici són mínims. En aquí començem a veure aquella part antropològica que comentava, la història comuna entre l’arquitecte i l’artista: les arrels mediterrànees. Bàsicament es tracta de formigó blanc, vidre i ceràmica. Aquests elements es poden veure molt bé en el pati central. Aquest pati està flanquejat de formigó en el sentit del caminar i per vidre en els camps visuals. El terra és de peces ceràmiques. Això li dóna calidesa al pati. El material ceràmic és porós, i per tant no lliscant, el que permet treptjar millor sobre rugós. Reforça la idea d’un espai estàtic, per quedar-s’hi.
Realment aquest pati és l’ànima de l’edifici. Geogràficament està al centre. A més en aquest punt l’arquitecte hi afegeix un element de màxim simbolisme: una olivera. Una olivera envoltada d’una mica de jardinet, un exponent idílic del mediterrani: La vida i el verd.
Aquesta peça és la part estàtica i de repòs per exel.lència. És l’única part de museu que no admet exposició, defugint les aglomeracions de gent. És per estar-s’hi tranquil, per respirar i veure el dia damunt nostre.
Ara fixem-nos en les visuals. Quan el visitant entra al pati central desde la recepció, es troba de cop amb l’exterior. Aquest pati és quadrat i només 1 de les 4 parets que el conformen és opaca. Les altres 3 són vidres. La paret més opaca coincideix segurament amb una zona més privada del museu, com ara un petit magatzem. Les parets vidriades donen la possibilitat al visitant de veure en tot moment què hi ha al darrere. En aquest cas, a través del vidre veiem la part lateral del museu ja comentada que ens quedaria a l’esquerra, i el final del recorregut que el tindríem just al davant. La porta d’accés al pati, d’on provenim, també està incrustada en una paret vidriada. Així, les visuals, no és més que la possibilitat d’entrar al pati (o sortir a l’exterior, tot depèn de com es vulgui) i tenir una visió total de l’ànima de l’edifici: el propi pati, el lateral, i el final del recorregut. Des d’aquest punt, donat que és un quadrat ample, també es percep moviment sobre la coberta, i ja es pot interpretar com un seguiment de l’exposició per l’exterior.
Val a dir que aquest pati també es veu només entrar a l’edifici, des de l’entrada. Com hem comentat, el parament vertical on és la porta d’accés des de la recepció de museu no deixa de ser un vidre.
La decisió té un efecte immediat, i és que permet la sensació de continuïtat i de linealitat. En tot moment estem veient la totalitat del recorregut perquè l’arquitecte no té la intenció d’amagar-nos res. És la part central de la composició, i genuïnament transparent!
Aquestes actituds de reivindicar lo propi poden ser degudes a l’exili que Josep Lluís Sert va patir després de la dissolució del GATPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporànea ) l’any 1936.
Podríem entendre doncs que aquesta peça central fa de mirador del propi edifici.
4.-Final del recorregut: Aventura del toll d’aigüa
Un cop hem deixat enrere el pati, i seguim el recorregut lineal complet, veiem en tot moment el final, al fons, on ja s’intueix un precipici. El que és interessant és que per arribar fins a aquest punt hem hagut de passar primer per interior (recepció), seguidament per un pati exterior i finalment un altre cop per interior (petit corredor). Des d’aquest punt es veu un toll d’aigua que ens indica el canvi de topografia del terreny. Entenem que som dalt de la muntanya. Aquí ens adonem que no podem continuar. Una cosa que particularment trobo molt bonica és la forma d’indicar-nos que el camí s’acaba: no utilitza una tanca, o un mur de formigó, o una línea d’arbres que ens taparien les vistes cap a la ciutat. No. Ens col·loca un toll d’aigua. Aquest és un acte d’una gran intel•ligència i molt minimalista, digne de l’arquitectura d’intencions, d’altra banda molt nostrada. Pregunta: a algú se li acudiria seguir caminant si s’ha de mullar els peus, i més enllà no hi veu res més que la gran ciutat? No sé vosaltres, però us puc assegurar que a mi no em fa falta que em posin cap cartell, ni tanca de cap mena.
5.-Part superior exterior: El sistema constructiu de la coberta
Encara que ja hem parlat dels materials emprats al conjunt de l’edifici, deixeu-me comentar la part constructiva més lligada a la tècnica del moment. Es tracta de la coberta: és el primer exemple de coberta flotant existent al nostre pais. Per entendre’ns es tracta d´una coberta on tu i jo hi podem passejar i que disposa un acabat realment desitjat per l’arquitecte, en aquest cas rajola de morter. Normalment les primeres cobertes planes eren de grava, però…qui està a gust passejant per sobre de grava? És imaginable en una part restringida d’un jardí, o d’un pati, però no en aquesta coberta, si l’entenem com la continuació de l’exposició interior. Em sembla recordar que actualment hi ha diferents estàtues exposades. No és el mateix exposar a l’exterior sobre grava que sobre rajola. Aquest detall tècnic torna a formar part d’aquelles coses que primerament són imperceptibles, però que un cop en prens consciència tenen la seva importància. En definitiva, l’exposició i el recorregut continuen per fora.
6.- Apunt final: La sala d’actes
Acabem el recorregut amb la peça que dóna nom a tot el museu: la Sala d’actes. Res de l’altre món, no ens enganyem. Cap sorpresa. Quan mirem endavant,res. Quan mirem als costats, res. Quan mirem cap a baix, res. Però, i si mirem amunt? Veiem que el sostre és un conjunt molt simple de línies negres i quadrats vermells i grocs. És un quadre de Miró. L’art sempre per sobre nostre. Per sobre de tot. Senzill i contundent.
Aquest és l’element que defineix la filosofia de l’edifici, de l’artista i de l’arquitecte.
Comments»
A pesar de que no està firmat,entenc pel FB que és de l’amic Ponce. Si em permets un parell de crítiques, constructives òbviament, i dient per endavant que està molt ben escrit vull fer-te una petita reflexió. Per mi l’arquitectura és llum i és espai, i és com la llum modifica l’espai segons el moment del dia, però a l’hora com l’espai deixa entrar la llum per ser modificat. I aquesta és la primera crítica, trobo a faltar imatges, que son al cap i a la fi, a no ser que siguis un escriptor la Tracy Chevalier o la Laura Esquivel amb una capacitat descriptiva brutal sobretot a nivell de textures, les que valen més que mil paraules.
I la segona crítica,seria potser que l’excés d’anècdotes dilueix l’explicació global del projecte el que es produeix també per l’explicació segmentada per la planta i no tant per la secció.
i per últim, un detall per mi essencial d’aquest edifici, i és que entén la capacitat de mirador que tu li atorgues a la muntanya de Montjuïc, fent l’accés totalment transparent i que puguis travessar tot l’edifici visualment des de l’entrada.
M’agrada el fet que presentis el formigó con una alternativa de material càlid, que al cap i a la fi, és el que sempre he defensat, malgrat la ignomínia de què he estat subjecte per part d’eventuals interlocutors neòfits en la matèria per als quals aquesta paraula tenia connotacions molt negatives, sobretot en la seva dimensió estètica.
Res més lluny de la realitat. Amb el formigó es poden fer meravelles, sempre hi quan sigui sota la direcció d’un bon projectista.
Compaerteixo la idea que calen imatges ben escollides (amb bisturí, tu ja m’entens!!) i diferenciar el tronc central de lo secundari, encara que les petites coses sempre queden.
T’agraeixo la crítica Roger, no dubtis que la tindré en compte en els propers articles.
Quan els articles siguin sobre un altre tipus d’obres tindrem ocasió de comentar més l’essencia, fugint de l’estètica.
Sempre agraït que sigui un enginyer qui faci aquest tipus de comentaris, moltes gràcies.