L’Esperanto (i II): una història d’èxit July 21, 2010
Posted by El missatger del far in : Cultura , trackback
El jove Zamenhof, el 1879, quan encara no havia acabat l’institut, ja havia enllestit la seva primera proposta de llengua internacional o proto-Esperanto. Després va haver de marxar a Varsòvia per estudiar medicina i el seu pare, que va descobrir els documents del projecte, alertat pels perills que podia comportar una llengua desconeguda a la Rússia tsarista, destruí el manuscrit. Així doncs, el gruix principal de l’Esperanto va néixer de la ment d’un adolescent. És totalment encertada l’afirmació del professor d’Enginyeria Lingüística de la Universitat Pompeu Fabra, el doctor Lluís de Yzaguirre, quan diu que “l’Esperanto és la creació més perfecte i més brillant d’un nen prodigi (deixant de banda les disciplines musicals)”.
El flamant metge especialitzat en oftalmologia, després de casar-se i d’un seguit de trifulgues, aconseguí publicar la seva proposta el 1887. A aquest cronista però, li suposà un gran impacte saber que la llengua que s’acabava de fer pública era només una petita peça per bastir un projecte molt més ambiciós: el Homaranismo, una interpretació de la doctrina del hilelisme, un projecte filosòfico-religiós, un corrent de pensament que articulava un discurs liberal i humanista i que propugnava la convergència religiosa entenent que totes les religions tenien la mateixa gènesi. (En aquest sentit, cal destacar que el fet que la fe bahà’í tingui entre els seus fidels molts esperantistes és ben natural).
El doctor Zamenhof destinà la resta de la seva vida a enfortir la llengua, traduint innumerables obres literàries, des del Vell Testament fins a peces de Shakespeare, posant a prova l’esperanto davant de tot tipus de circumstàncies, forjant nou vocabulari i creant textos canònics. Renuncià a la propietat intel•lectual de la seva llengua per proclamar-se’n només l’iniciador, evitant d’aquesta manera caure en el mateix error en què caigué el creador del Volapük. Voltà per tot Europa, presidint i inaugurant els congressos internacionals d’Esperanto. Concretament visità Barcelona i posteriorment València el 1909. Mantingué tota aquesta activitat sense renunciar a la seva professió. Treballava fins a altes hores de la matinada, sempre al servei dels més dèbils i de la humanitat, malgrat tenir una salut molt delicada.
Cal inscriure el pensament i l’obra del doctor Zamenhof amb el naixement del Sionisme, una època marcada per tot tipus de revulsius intel•lectuals a l’Europa decimonònica. La seva activitat intel•lectual i la seva determinació tenen molt d’heroi solitari davant el món, es caracteritzen per una aurèola de lucidesa com poquíssims han tingut i estan tenyides d’una tenacitat èpica en temps convulsos. En definitiva, es tracta d’un dels pensadors més brillants que mai ha tingut el món i segurament el més ignorat de tots ells a posteriori.
Amb el seu idioma, el doctor Zamenhof fou capaç de seduir en menor o major mesura personatges tan il•lustres com Lev Tolstoi o J.R.R. Tolkien, passant per Leonardo Torres-Quevedo, Frederic Pujulà i Vallès o el mateix Jules Verne. Fins i tot juga un paper especial a la pel•lícula de Charles Chaplin de El gran dictador, on tots els cartells del ghetto jueu són en Esperanto.
Però quina genialitat amaga aquesta llengua? Com pot ser que de la formulació abstracta d’una llengua artificial que inicialment era morta, que no tenia una cultura al darrere, en sorgís una comunitat que li insuflés vida i la mantingués amb una salut de ferro durant 123 anys? És un fet únic a la història de la humanitat perquè ni tan sols l’hebreu que es parla avui dia partia de la mateixa situació. L’hebreu, que aleshores era una llengua relativament morta, disposava de la comunitat jueva, que no tenia res de morta i que emprava l’hebreu com a llengua litúrgica. La comunitat jueva estava predisposada a iniciar un procés de recuperació nacional i la renaixença de la seva llengua era qüestió de temps. (És de justícia en aquest punt, reconèixer la gran tasca del Volapük com a predecessor de l’Esperanto en el sentit que va preparar favorablement el terreny per crear una comunitat en cerca d’una llengua franca).
L’Esperanto és una llengua que es caracteritza per la seva lògica interna, arribant gairebé a nivells matemàtics. Això la fa tremendament senzilla i en facilita molt l’aprenentatge. Però això no és tot, perquè també té propietats propedèutiques. L’aprenentatge de l’Esperanto no només significa conèixer una nova llengua, sinó que permet entendre els mecanismes interns del llenguatge, facilitant i accelerant l’aprenentatge d’altres idiomes. Aquest cronista recorda quan a l’escola li varen ensenyar a fer anàlisis gramaticals de frases ben llargues. Al cap d’un any, quan va aprendre Esperanto, li van quedar infinitament més clars tots aquells conceptes i fins i tot va esdevenir un plaer jugar-hi amb finalitats purament intel•lectuals. Un altre exemple foren les clàssiques declinacions, nominatiu, datiu, genitiu i acusatiu, que adquirien un nou valor que no s’havia tractat a l’escola.
S’ha demostrat científicament que si a una classe d’alumnes, s’hi destina un any a l’aprenentatge de l’esperanto i cinc anys al de la llengua en qüestió, (alemany per exemple), acaba sabent més alemany (a més d’esperanto) que no pas una classe que hagi destinat els sis anys a aprendre només alemany.
Al contrari del que es pugui pensar a priori, la llengua és molt flexible, i permet una evolució natural sense renunciar als principis bàsics que la defineixen. No és el mateix l’Esperanto del 2010 que el del 1890. Aquest és un aspecte bàsic que caracteritza totes llengües vives i en permet la supervivència i el creixement.
Quan hom ha conegut gent que parla l’esperanto com a llengua materna perquè el pare és hongarès, la mare alemanya i s’han conegut a Itàlia en un congrés i resulta que la llengua familiar és l’esperanto perquè viuen a Anglaterra (i aleshores ja no és tan clar si es tracta d’una llengua artificial o ha passat a ser una llengua natural com qualsevol altra llengua materna), quan hom s’emociona sentint els versos de La Infana Raso de William Auld, quan hom sent que un individu insulta el brètol del davant perquè va borratxo perdut i no el deixa dormir o al costat hi ha algú explicant les seves heroïcitats sexuals en esperanto, quan hom va a un concert i escolta veritables himnes com Sola, o la festiva cançó Ĉu vi volas danci del mític Jomo t’esperona a ballar com un desesperat, quan una moscovita t’ha robat el cor i hom fa mans i mànigues per trobar-se-la al proper congrés juvenil, quan hom s’adona que hi ha una xarxa estesa arreu del món que et permet viatjar allotjant-te a cases d’esperantistes, quan hom descobreix que hi ha bona part de les grans obres de la literatura universal traduïdes a l’esperanto, des d’El Senyor dels Anells fins a la Divina Comèdia, passant per les Aventures de Tintin i que mai tindrà prou temps per llegir tots els llibres publicats en aquesta llengua, quan hom s’adona que és una llengua de cultura que no té res a envejar a la majoria de llengües del món i que és més parlada que el basc, quan hom sap que l’Esperanto té els seus òrgans que regulen i preserven la llengua com l’Akademio de Esperanto, quan hom veu la posició que ocupa a la Viquipèdia o les obres d’estudiosos de la llengua, des de gramàtiques a diccionaris de més de 100.000 mots, quan hom sap que cada any es proposa un candidat a guanyar el premi Nobel de literatura per la seva obra en esperanto, quan hom s’adona que mai arribarà a conèixer tots els integrants d’aquesta comunitat, quan hom veu les diferents tendències internes i les diferents discrepàncies, les diferents ideologies que pretenen ser el timó del moviment, quan hom sap que fins i tot hi ha qui proposa que els esperantistes formen una diàspora, un ens jurídic a tractar com li correspon, hom s’adona que es tracta d’una comunitat molt viva i ben sana, que ha format una cultura extensíssima, que és un patrimoni que cal conservar i que la proposta del doctor Zamenhof ha triomfat malgrat que no s’hagi universalitzat encara.
Per saber-ne més:
“El esperanto” de Pierre Janton
“El esperanto: fenómeno de la comunicación”, de William Auld
“El esperanto: lengua y cultura” de Antonio Valén
Comments»
Molt benvingut missatger del far!
Et felicito, només començar m’has fet créixer l’esperança sobre les possibilitats que l’Esperanto encara no estigui acabat. Jo hi havia pensat a vegades, però la veritat és que el desconeixement és molt gran i allunya.
Potser seria interessant fer una prova pilot en algunes escoles catalanes per a que aprenguessin l’Esperanto i a veure com va. També se m’ha acudit que un moviment com aquest no pot sortir dels Estat-nació com l’espanyol o el francés, i per tant potser caldria fer una aliança amb altres petites nacions que tinguessin unes característiques lingüístiques similars, per impulsar l’Esperanto.
M’ho invento en aquest moment, però no seria la Bretanya francesa, Eslovènia i Eslovàquia bons candidats? El problema com sempre és l’anglès, però, que sota una capa de bonhomia i prestigi ha ocupat de moment l’espai natural de l’Esperanto. Esperem que la gent se n’adoni de l’imperialisme cultural que hi va associat.
Encaputxat, moltes gràcies a vosaltres per haver-me convidat.
La qüestió és que s’ha demostrat que l’esperanto funciona. Això ha quedat fora dubte. Sobre el que proposes d’ensenyar a diverses escoles, ja s’ha fet. S’han fet molts experiments seriosos i han tingut resultats molt bons. Hongria per exemple és un lloc típic on l’esperanto sempre ha tingut molta implantació.
El problema és purament polític. És així de dura la realitat, així de cruel.
També he de reconèixer que hi ha molts esperantistes que els hi sabria molt de greu que al final s’acabés generalitzant, perquè deixarien de tenir una cosa comuna que els diferenciés de la resta, al generalitzar-se perdrien part de la seva pàtria particular, un refugi que és moooolt llaminer, no sé si m’explico…
Hi ha alguna escola privada a Catalunya que ensenyi esperanto? Com està en l’actualitat l’ensenyalment d’aquesta llengua arreu del món?
Es fan classes a Sabadell segur, perquè hi ha l’associació catalana d’esperanto.
També es fan classes a Barcelona, concretament a als Amics de la Unesco.
Altres llocs dels països catalans on se’n fan són a Benicàssim, València, Manresa, Sant Cugat, Premià, Prades de Conflent, Vilanova i la Geltrú, a Cardedeu, etc.
Per internet hi ha molts cursos on-line.
Jo el vaig aprendre pel meu compte amb una bona gramàtica i un diccionari al costat.
Per més informació et deixo el següent enllaç:
http://www.esperanto-ct.org/kej/