Solidaritat Catalana: Un error de plantejament July 21, 2010
Posted by Lord Sergi in : Política, Política Catalana , trackback
Joan Laporta acompanyat dels seus dos nous paladins, Uriel Bertran i Alfons López Tena, ha sortit avui en roda de premsa a explicar en què consisteix la plataforma ‘Solidaritat Catalana’ que han creat. Una plataforma que pretén unir tots els partits catalans i catalanistes en una sola coalició davant les eleccions de la tardor amb un únic objectiu: aconseguir la majoria parlamentària, proclamar la independència i sotmetre-la a referèndum a posteriori en la propera legislatura. ERROR.
No sé què els passa pel cap en aquest trio meravella, però aquest no és el camí a seguir si realment es pretén que en un horitzó no gaire llunyà hi hagi una majoria forta a favor de la independència. No podem fer passar la testosterona per davant les neurones. No quan ens hi juguem el futur del nostre país. Aquesta és una proposta feta des de la inconsciència. Si es proclama la independència, per molt que es tingui majoria parlamentària, fragmentes el país de cop. Quin sentit té anar a preguntar després al poble si volen una independència quan ja han triat per ells? Quina broma és aquesta? Si es vol fer un referèndum o una consulta i es vol fer bé, aquesta ha de ser sempre ABANS de proclamar qualsevol cosa.
La idea d’una nova Solidaritat Catalana la trobo encertada, però des del meu punt de vista on fa més falta no és pas a Catalunya, sinó a Madrid. És allà on els catalans han de mostrar tota la seva força i restar units davant les envestides del govern i la oposició espanyola. És allà on a les properes eleccions haurien d’anar tots els partits catalanistes agafats de la mà, guardant-se el rancor fins l’endemà de la independència. És allà on han d’anar tots plegats a evitar que empetiteixin encara més el nostre país. Ja n’hi ha prou de ridículs al Congrés.
Després d’una setmana políticament patètica no és d’estranyar que molta gent dubtosa i a favor de la independència es deixi endur ara per la rauxa de la proposta d’en Laporta & Cia, una proposta que diu exactament el que fa temps que defensa Reagrupament, qui ja s’hi ha adherit. Tanmateix, aquesta trempera matinal que desperta el líder barcelonista no és sana quan de moment encara no sabem quin projecte de país té pensat. O l’aturarem mentre piquem portes i esperem que ens reconeguin? En aquest sentit, la idea que l’Encaputxat deixava sobre la taula a ‘Catalunya més enllà del 10-J‘, la creació d’una conselleria per la independència, és una opció ben sensata i a considerar seriosament.
Els catalans hem de mostrar enuig per la situació actual, sí, però no desesperació. Perquè aquesta impaciència, aquest corre massa, ens durà a la derrota. Si fem un referèndum hem de tenir la certesa que el guanyarem. I abans de posicionar el país sencer, cal que els catalans es defineixin amb un explícit Sí o NO. No es poden saltar els tempos que la política i la societat mateixa demana per a fer el pas. Cal persistir, però sense precipitació. Ja sé que sembla demanar massa, però és un esforç que el conjunt dels partits catalans haurien de fer ara més que mai.
Comments»
Comparteixo el contingut de l’article al 100%.
Personalment ja vaig dir en el moment en que Laporta va fer el salt que no m’agradava, i que tenia un aire messiànic de jo-ho-arreglaré-tot que no m’agrada en absolut.
Respecto molt en Lopez-Tena, però no estic gens d’acord amb aquesta idea esbojarrada de declarar la independència sense preguntar primer al poble. És més, em sembla força lamentable i de mentalitat de país amb por de si mateix.
La independència és el repte més gran que tenim, i l’hem de treballar a fons. No s’hi valen les falses dreceres quan es tracta del futur del nostre país.
“No estic gens d’acord amb aquesta idea esbojarrada de declarar la independència sense preguntar primer al poble.”
No sé vosaltres, però d’aquí al feixisme hi ha una delicada i fina línia.
La independència no es el que volen tots els partits (menys la colla de fatxes amb falsa moral del PP català i el grupuscle de ciutadants) i no s’aconsegueix? De que va aquest pallasso il·luminat prometent Ítaca?
Jo no l’anava a votar, però ara tinc clar que ni el votaré ara ni mai.
Entenc el raonament però no el comparteixo.
D’entrada, val a dir que al Congrés més d’un cop ja ha funcionat aquesta solidaritat catalana (CiU, ERC, ICV-EUiA), i no cal anar a parar a les crítiques sobre aquella ministra de foment…
A més, jo no trobo malament que si unes eleccions nacionals donessin el poder als independentistes es proclamés la independència. Fins i tot em sembla de sentit comú. Que no va córrer ZP a retirar les tropes de l’Irak? Creieu que havia de fer un referèndum? i el transvassament de l’Ebre no es va aturar sense més?
Les eleccions també serveixen per això… com es van proclamar les repúbliques espanyoles? en fi, d’exemples n’hi ha molts… Si la majoria hi és, el com no és tant important, també ens ho recordava Kosovo fa poc…Ara bé, per a això calen uns resultats molt clars, en això estem d’acord.
I vosaltres creieu que no hi seran. Que no hi ha encara prou consciència independentista, que no som majoria. Això és el que s’entesten a dir els partits, que encara no toca, que ja hi arribarem…
Us entenc, entenc les pors i els recels, però si vosaltres acuseu en López Tena d’inconscient jo us acuso a vosaltres de tenir aquell mal seny que no ens deixa avançar nacionalment. Potser ja és hora que comenci a tocar.
Però Andreu, te n’adones del que estem parlant? Te n’adones dels disturbis interns que podríem arribar a tenir si no fem les coses ben fetes, si no es fa un referèndum com cal on tothom pugui expressar el seu punt de vista sobre la qüestió?
Necessitem que el procés sigui lent per a que pugui ser assimilat per la gent que se sent espanyola a casa nostra, perquè d’altra manera correríem el risc que la por i el desconeixement els fes fugir o coses pitjors.
Cal que la independència sigui un procés que asseguri la seguretat i un futur pròsper per tots els ciutadans de Catalunya. Si ho fem de qualsevol manera tal i com volen els de Solidaritat Catalana, ens podem trobar amb el rebuig de bona part d’Occident i amb una forta inestabilitat interna, i és això el que volem? Jo sincerament crec que no.
Sé que sona mil vegades més avorrit, fer la feina a poc a poc, i menys romàntic, però estic completament segur que és el millor camí
És una equivocació ofuscar-se amb Kosovo. I perquè la opció que defenses (proclamació unilateral) pogués arribar a tenir èxit dins la UE crec que hauria de votar-la un mínim de 100 diputats. Una xifra fora de la realitat actualment.
Insisteixo, com bé ha remarcat l’Encaputxat, cal anar pas a pas. Després de 300 anys, no és hora ara d’anar amb presses. Precisament, la notícia des de política lingüística del creixement dels parlants només en castellà ens indica que encara falta molta feina per fer. Una tendència que hauria d’invertir-se sensiblement abans d’un possible Estat català.