‘Shutter Island’ de Martin Scorsese (2010) March 6, 2010
Posted by Encaputxat in : Cinema, Cultura , trackbackAhir vaig anar a veure Shutter Island, la nova pel•lícula de Scorsese, i he de dir que tot i sabent que em trobaria amb un film menor dins la seva extensa obra, em va agradar bastant.
Amb els seus defectes és clar, però la veritat és que Shutter Island assegura dues hores de tensió i entreteniment per a tots els espectadors amb una pertorbadora aproximació a la bogeria.
Basada en una novel•la de Dennis Lehane (Mystic River), la cinta narra la història de Ted Daniels (Leonardo Di Caprio), un US. Marshall que és enviat a la illa amb un nou company, Chuck, per a investigar la desaparició d’una noia.
Al arribar-hi, l’espectador descobreix que a la illa de Shutter hi ha el major centre de reclusió del país per a criminals amb greus problemes psiquiàtrics. L’arribada és espectacular, la sola intervenció del capità del vaixell juntament amb la salvatge orografia de la illa ja creen una sensació d’inquietud que ens acompanyarà la resta del film.
Un cop a terra ferma, tant Daniels com Chuck són obligats a deixar les armes i comencen a adonar-se què en aquesta illa res és el que sembla. La noia que ha desaparegut no ha deixat cap mena de rastre, i l’actitud de tots els altres interns i del director del psiquiàtric (un magnífic Ben Kingsley) és cada cop més estranya.
Amb tot Daniels prossegueix la investigació, i enmig d’unes creixents al•lucinacions descobrim que el motiu pel qual és a l’illa és per perseguir a un home, Andrew Laeddis, que va calar foc a casa seva assassinant a la seva dona i per acumular proves per tancar el centre on segons sembla s’estan duent a terme experiments de cirurgia cerebral amb humans. Poc a poc però se n’adona què alguna cosa falla al seu voltant i sembla que tot plegat és una conspiració destinada a tancar-lo a ell també dins el centre per tal que no expliqui el què hi passa a dins.
Més enllà de la trama, l’ambientació de la pel•lícula és molt bona, sobretot pel que fa referència a la seva banda sonora que acompanya l’argument a la perfecció i ressalta la sensació d’angoixa que pateix l’espectador al veure el desenvolupament de la història. Els actors estan força bé també, sobretot Di Caprio i Kingsley, que amb el seu histrionisme i calma respectivament ajuden a donar al film un toc de qualitat.
Malgrat això, personalment no m’ha agradat gaire el to excessivament oníric que pren la trama en alguns moments. Les seqüències en què la seva dona apareix es tornen per al meu gust massa pesades i treuen qualitat a la pel•lícula, doncs no ens cal veure el seu fantasma cada cinc minuts per comprendre l’agonia emocional per la que està passant Daniels.
I tot i tenir una seqüència final memorable, fa la sensació que es podria haver fet millor. No tant buscant meravellar l’espectador amb la intel•ligència de Scorsese i més aprofundint una mica més en la temàtica de la bogeria.
En definitiva, que val la pena veure-la però que no us sorprengueu quan la crítica digui que no es pot comparar amb obres com Taxi Driver o Cape Fear, perquè tot i que tingui raó, això no vol dir pas que l’experiència de veure Shutter Island no sigui molt recomanable.
Què és millor? Viure com un monstre o morir com un home honest?
Comments»
Una de les millors coses de la pel·lícula són les escenes en què sentim les obres de cambra de Mahler.