Crítica Destructiva – Adoctrinem… Mass Effect 2 March 4, 2010
Posted by Valkyria in : Crítica Destructiva, Videojocs , trackback
L’abril del 2008, vaig tenir (amb perdó) els collons de clavar-li un 5,25 de destrucció a Mass Effect aquí a l’Escalè. Avui, quasi dos anys després, és potser hora de reparar un deute històric. Finalment, Mass Effect fou un brillantíssim joc, em va encantar i, tot i això, penso que no em vaig precipitar a l’hora de posar-hi un 5,25. Va ser rigorós, sí, però justificat i merescut. Tanmateix, això és crítica destructiva, i no li anàvem a fer un massatge tonificant. Tot i els seus defectes és de justícia dir que Mass Effect no és un mal joc, com podria haver semblat a arrel de la meva crítica, però era un joc dens. Molt dens. Un joc amb un final antològic, amb una història profunda, però amb una profunditat que pot arribar a aclaparar i espantar. Avui, Mass Effect 2 pot fer justícia al seu antecessor… o pot ratificar el seu suspens total.
Mass Effect 2 ha canviat respecte al seu predecessor. L’error més gran que es pot cometre és renunciar als teus principis, i Mass Effect 2 no hi renuncia als seus, però s’en allunya notòriament. Per començar, el desenvolupament del personatge ha quedat seriosament limitat. Les habilitats ja no es poden millorar de la mateixa manera que al primer Mass Effect, i s’arruïna tot el plantejament de RPG. Mass Effect 2 ha comès l’error de convertir-se en un trist símil (En quant a mecànica, això sí) de Gears of War, amb totes les conseqüències. Per si sol, això no aguantaria el títol, ja que com a símil queda lluny del original, però la profunditat i el fet de ser, de facto, l’Star Wars per a videoconsola, fan que el Gameplay sigui fins i tot millor que en l’anterior, encara que és clarament repetitiu. Ha passat de ser massa complex a ser massa simple en alguns aspectes, però el fet de què ara l’estil de joc estigui clarament definit es motiu de celebració. No hi ha marge per un terme mig? Afortunadament en aquest aspecte, la presència d’un tutorial molt necessari, salva la tortuosa corba de dificultat, però el personatge… millorar, millorar, per si mateix millorarà poc.
I si parlem d’escasses millores per al personatge, cal preguntar-se què passa amb els personatges que importem de la primera partida, ja que Bioware va esforçar-se molt en destacar el fet de què accions passades en Mass Effect tindrien la seva repercussió en Mass Effect 2. A nivell de personatge no és així i només influeix a nivell de relacions i altres personatges. En el meu cas jo vaig importar un personatge de la classe soldat de nivell 46, amb el nivell de Virtut màxim i unes habilitats. El nivell del personatge a Mass Effect 2 torna a un nivell bàsic, sense les habilitats i sense els graus de virtut o rebel·lia segons les nostres decisions. Una compensació de 100.000 Crèdits és el trist regal de consol pels qui com jo ens hem pres la molèstia de conservar una partida guardada de la primera vegada que ens vam passar el joc. I dels personatges del primer joc, estan en situacions massa similars els uns amb els altres. El fet de què cap dels personatges del primer joc que podien morir estigui en el nostre equip, resta transcendència al fet de la seva mort o no. Personalment m’esperava noves habilitats, conservar els quasi 3 milions de crèdits que tenia o poder seguir en el nivell en el que estava. Ja no demanava l’equipament, que per motius argumentals perdríem de totes totes.
I l’equipament…aix…l’equipament. Si el tema del RPG s’ha reduït, el tema de l’equipament és flagrant. S’ha millorat tremendament el tema de la gestió de l’armadura, amb un armari. Fins aquí cap objecció, però i les armes i les seves millores? La immensa varietat d’armes i millores s’ha reduït massa, i això té dues lectures, la bona: Ja no tenim un inventari gegant (però limitat de forma molesta) d’armes i millores. La dolenta: La varietat es redueix dràsticament i no és tan fàcil guanyar diners. Dels 3 milions de crèdits que tenia al primer joc (amb la corresponent fita de “Rico” per haver aconseguit més d’un milió de crèdits) he passat a no tenir mai més de 175.000 Crèdits, amb unes millores que perfectament podrien valer 75.000. Vaja, que no tenim l’equip, no tenim els diners, no tenim les habilitats, ni la moral definida amb la que vàrem acabar Mass Effect. Aleshores per a què serveix importar el personatge? Simplement per conservar l’aspecte físic (que a sobre, podem canviar), la repercussió de les nostres decisions (membres morts -o no- en capítol anterior) i per aconseguir una compensació i una fita de 75 Punts. Respecte al tema dels membres, la retrobada amb alguns membres m’ha semblat una mica forçada per a justificar el fet d’importar o no, i es donen situacions ridícules de dir que un membre fidel (amb una actitud clarament amistosa) de la tripulació del primer joc no pot aprendre una habilitat perquè no és “fidel”. Una habilitat que sí tenia, i potenciada, a l’anterior. Com pot involucionar un personatge en els 5 anys que van entre Mass Effect i la seva continuació?! Poca, molt poca teca en aquest sentit respecte l’esperat, i una decepció d’un dels suposats punts forts del joc.
I les armes ara tenen munició. Abans de què algú em digui que acabo de dir una perogrullada, dir que a Mass Effect les armes es calentaven, i que la justificació de què ara tinguin munició “perquè s’avariaven” (a algú se li ha avariat una arma a Mass Effect?) és massa pobre per a ser creïble. Pels usuaris de rifles franctirador i escopeta és sagnant el límit de munició imposats a aquestes armes, per més que al anar aconseguint millores es pugui ampliar.
A part del tema de la munició, altres temes (que es sabien des de què s’anuncià el joc), queden ben argumentats i el joc comença fort, molt fort, sense que jo vulgui entrar en detalls, i tot i que es desinfla amb una història que es limita a recol·lectar els personatges, entendre els seus drames personals i en les sidequests, el final, completament èpic, indica que hi haurà una tercera part, i ai mare com serà. Gràficament el joc ha millorat sensiblement respecte al seu predecessor a costa de tenir unes càrregues més freqüents i llargues, i a la llarga, farragosses. S’han acabat els ascensors quilomètrics i no sé si dir realment que això ha estat una bona o mala idea, i quasi m’atreviré a dir que el segon. A nivell de so és un espectacle, amb un però: Les veus tornen a estar en anglès. Res nou en aquest aspecte, vaja. I esprémer l’anterior em va costar unes 40-45 hores i aquest m’ha durat una mica menys, unes 35-40 hores, així que tot i que de 7 personatges en passem a 9. Com sempre, n’hi han personatges totalment prescindibles i personatges profunds.
GRAU DE DESTRUCCIÓ: 3’5 /10
Bioware es va ocupar de vendre per activa i per passiva el fet de què podríem importar les partides del primer Mass Effect a la nova entrega. I és una veritat a mitges, perquè tot i donar una fita de 75 Punts, a nivell de joc és una mica inútil i no s’en treu tot el partit desitjable (0,5 punts de penalització perfectament evitables). El tutorial és útil, però la simplificació en el desenvolupament dels personatges i l’ús d’equipament (0,75) el deixen amb poc més que una imitació de Gears of War, més quan el primer sí que era un RPG amb totes les conseqüències. El tema del no doblatge (0,25) torna a passar-li factura, però com no és un tema nou i ja va ser criticat en el primer, no ho tornarem a criticar d’acord amb el primer (Seria estrany que el primer fos en anglès i aquest no), i fins i tot es tracta d’una decisió comprensible pel cost econòmic i el volum de feina que suposaria. Els temps de càrrega, abundants i no precisament breus, (1’25 punt) i el fet de què acaba sent i una mica repetitiu (0,75) són els seus defectes més flagrants i molestos, i completen una puntuació que fa justícia al joc.
Comments»
No hi he jugat, així que no comentaré res sobre el joc, però sí que m’ha sobtat un comentari que has fet cap al final.
Quan has parlat del doblatge, has parlat del seu cost econòmic, però em pregunto si l’argument encara és vàlid avui dia. Vull dir, seria massa difícil deixar l’opció que els mateixos usuaris poguessin produir-ne de propis tal com està passant espontàniament amb les sèries i les pel·lícules? Sé que amb la veu la cosa seria complicada, però amb els subtítols no podria obrir això la porta a que tothom pogués jugar als jocs en la pròpia llengua sigui aquesta català, castellà, àrab o gal·lès?
A veure, no és un tema fàcil de tractar. Es veritat que sembla que facilitar el doblatge o en alguns casos la traducció faria més econòmic el seu desenvolupament. Però per això faria falta un accés al software molt més simple que l’actual i posaria en safata piratejar-ho o modificar-ho ilegitimament (l’eterna excusa, si, però desgraciadament es així). Clarament, no ho fan justament per això, i per que els drets d’autor els emparen i simplement no els hi dona la gana. Econòmicament seria pitjor i no funcionaria.
A més, estem fent el supòsit de que el joc fos d’èxit i hi hagués algú disposat a fer-ho (Malauradament, sabem que no es sempre així). I si, els fans ho farien gratis, però pel camí on queda la qualitat? A vegades fins i tot es preferible un no doblatge que un mal doblatge amb frases incongruents o que no encaixen amb el moviment dels llavis. I més tenint en compte que es un joc de rol, on segons les teves decisions els fet són diferents, el que equival a textos diferents i per tant veus diferents. Aquest es un dels casos. Si el primer Mass Effect el jugues amb anglès, es fa molt extrany jugar al segon en un altre idioma indistintament de quin. Això em va passar amb Phoenix Wright: Jo no puc jugar a un Phoenix Wright en castellà, perque ja m’he acostumat al “Objection!” en comptes del “Protesto!”. I t’estic parlant de paraules aïllades!!
Altre cosa ben diferent es que les companyies s’hi avinguessin i permetre doblatges amateurs tot supervisant la seva qualitat. No es el cas, també suposaria un cost, probablement el mateix o superior a doblar-ho directament. Normalment es la companyia que tenint en compte el pressupost, tria a dit quin serà l’estudi de doblatge. De fet això ja comporta certs problemes com és la repetició de veus. Per exemple, Marcus Phoenix (Gears of War) i Atlas (Bioshock) té el mateix doblador en castellà, que no es un mal doblador, però es nota que es el mateix, de la mateixa manera que saps que la veu d’en Goku i la d’en pare d’en Shin Chan es la mateixa en català.
En el cas dels idiomes amb pocs parlants (malauradament el català té relativament pocs parlants, i encara menys públic potencial) es podria donar la paradoxa que que fossin els estudis els que haguessin de pagar a la productora i no a l’inversa com seria lògic. I bé no cal que et parli la lliure interpretació del que s’ha de traduir (Inici) i del que no s’hauria de traduir (Programari es un terme vomitiu i vexador, i cada vegada que ho sento, em sagnen els timpans). Siguem sincers: No costa ja prou traduir un joc al castellà i estem parlant del 3er idioma més parlat del món? No cal que et digui doncs que traduir-ho, i ja no parlem de doblar, a un idioma no gaire estès es una utopia. I més si el joc té tant de text com el que ens ocupa.
Ostres, després de tot pensava que els aprovaries, però més justet hehe
Ja trobava a faltar la crítica destructiva
En vull més! 
Ja veig (i molt bona explicació) però tanmateix i ja sé que forço una mica el tema, però el cost real de traduir els subtitols en comparació amb la producció d’un videojoc no seria irrissòria?
Igualment, jo sóc partidari de subvencions del govern per pagar aquestes traduccions i assegurar-nos que es fan sense alienar la indústria.
Abans que res, dir que els subtítols si están traduïts,el que pasa es que no està doblat. Espero que quedés clar.
El tema de les subvencions… es controvertit. D’entrada i en calent, sense pensar-m’ho massa, anava a dir-te que es una bogeria, una malversació. En el fons, un videojoc es un producte de luxe, i si vols/pots el compres i si no, no el compres (o te’n vas al “lado oscuro” i pirateges). I entraríem en una nova discussió sobre si la cultura (perquè els videojocs per fi són considerats cultura pel govern espanyol) ha de ser un luxe o no, però això es un altre tema.
Però meditant-ho més me’n he recordat que els nostres veïns francesos financen les productores franceses mitjançant deduccions fiscals fins a un 20% fins a un màxim de 3 Milions d’Euros. Sempre i quan es tracti d’un producte de “qualitat i original” (http://www.vandal.net/noticia/30026/ventajas-fiscales-para-los-videojuegos-en-francia/ i http://www.exelweiss.com/blog/188/francia-subvencion-industria-videojuego/) equiparant l’industria del videojoc francesa amb la del cinema o la de la música. Per tant seria possible fins a un cert punt, si el ministeri de cultura espanyol fos coherent (HA, HA).
De fet, qualsevol joc distribuït per Nintendo a Espanya HA DE sortir per força en castellà. Es un dels motius pels quals Phoenix Wright ha sortit en castellà aquí (La primera i la segona part), i l’última entrega (Ace Attorney: Miles Edgeworth Investigations) distribuïda per Koch Media ha sortit en anglès.
El Cost de producció d’un videojoc depèn de moltes coses, i la major part es gasta en Markéting, però si s’ha de retallar, el tema del doblatge es el primer que cau del DVD (Cas The Orange Box a PS3).