Les jubilacions s’han d’endarrerir February 4, 2010
Posted by Encaputxat in : Política, Política Catalana, Política Espanyola, Societat, Vida quotidiana , trackbackSembla que vivim en una societat de peter pans. O això o la majoria dels meus conciutadans han decidit seguir l’exemple de ZP amb la crisi i viure la resta de la vida assentats amb una bena als ulls sobre una via del TGV, tot i esperant que a l’últim moment aquest s’aturi o passi de llarg sense causar ferides notòries.
L’amic del tarannà i dels somriures estúpids ja ens ha mostrat que succeeix quan la inacció és la política del govern davant crisis més que potencials. L’11% d’atur per al 2009 que va predir Corbacho a mitjans del 2008 (i que estic segur que no es creia ni ell), s’ha gairebé doblat sense problemes, i quan ara el mateix Corbacho ha decidit per una vegada a la vida ser sensat i dir el que pensa que s’ha de fer amb les jubilacions per impopular que sigui, tota la patuleia de mass media, “societat civil” i ciutadans indignats se li han llançat a sobre sense pietat i sense que cap company de professió el recolzés.
Magnífic. Corbacho, així et paguen la valentia. Sembla que visquem tots plegats al País de Mai Més. Noto un negacionisme de la realitat que m’espanta. Algú de veritat pensa que es pot mantenir l’actual sistema de pensions per gaires més anys? Ho sento però em sorprèn.
El sistema de jubilació als 65 anys es va crear en els anys de la post-segona guerra mundial, quan l’esperança de vida a Europa i als Estats Units rondava els 70 anys i on per tant es veia tal mesura com un premi, un petit descans per a que la gent que havia arribat a tal edat pogués gaudir una mica de la vida abans d’emprendre el darrer viatge.
Ara en canvi, les persones viuen ben bé fins als 85 anys sense excessius problemes. Cosa que vol dir, que un sistema ideat per pagar cinc anys de jubilació ara n’ha de pagar entre quinze i vint-i-cinc. O no em direu que sóc l’únic que ha escoltat de boca d’algú que tal o tal persona ha mort jove, només tenia “70 anys”?
És més, els patrons demogràfics han canviat molt. Si l’any 60 la mitjana de fills i filles per dona era de 3,2 ara la xifra és de 1,6 per sota la taxa de reemplaçament (2,1) que es creu necessària per estabilitzar la població. Així que en uns anys, no hi haurà prou gent en edat de treballar per pagar les jubilacions actuals a la gent que sobrepassi els 65 anys.
És més, a aquest ritme les finances de l’Estat quedaran engolides per la despesa sanitària i les pensions, de manera que des de qualsevol punt de vista l’actual sistema és insostenible.
Crec que per començar seria important borrar la idea aquesta de la jubilació obligatòria. La trobo absurda, no veig perquè algú que encara té energia i força per treballar ho ha de deixar de fer només perquè està ben vist, o perquè quan els seus pares o avis van escriure les lleis van considerar que amb 65 anys ja s’estava a les portes de la mort.
A més a més, estic d’acord amb Corbacho i amb la CDU i l’SPD alemanys, que ja l’anterior legislatura van aprovar una reforma que farà que aviat l’edat de jubilació sigui als 67. La jubilació, encara que només sigui voluntària s’ha d’endarrerir. I si bé els 67 és una xifra per començar, estic segur que 70 seria una xifra més acurada i cap a la qual ens acostarem amb el temps.
I és que tenint en compte les tendències demogràfiques, alguna cosa s’ha de fer. Perquè si ens quedem de braços plegats mirant assistirem a una catàstrofe sense precedents, la població general envelleix per primera vegada a la història de la humanitat i no hi ha remeis del passat als que aferrar-nos.
La major paradoxa de tot però, és que aquest desastre demogràfic no és res més que el producte del nostre més gran triomf com a espècie: allargar l’esperança de les nostres vides. Haurem mort d’èxit?
PS. Per més dades, consultar el reportatge especial que The Economist va dedicar al tema
Comments»
Doncs jo penso que hi han altres llocs per on retallar si d’augmentar els ingressos es tracta. El sou vitalici dels diputats. Ja m’agradaria veure’ls cobrant el SMI. Estem parlant de sous superiors als 6000 euros mensuals, que surten de l’enari públic. De debó són étiques aquestes xifres, quan parlem de sous vitalicis amb la situació economica en la que estem? Evidentment, es congelarà el sou als funcionaris abans de congelar el sou als diputats.
I no només això, que amb l’elevada tasa d’atur juvenil que hi ha, es pot parlar de que la població activa no pot sustentar la població jubilada? Qui agafarà a joves sense experiencia, quan les vacants trigaran 2 anys més en apareixer? Serà que no hi ha prou ocupació, a part de tot el tema de la natalitat.
Endarrerir la jubilació no deixa de ser una solució provisional y una ilusió. Ningú es jubila amb 65 anys avui en dia. Gairebé tothom es prejubila abans. Això no solucionarà el problema sino que l’endarrerirà una mica (tant el problema com l’edat de prejubilació).
La jubilació seguirá creixent tant com l’esperança de vida. Perque tal i com estan les coses, al govern li sobren iaios, i com matar-los es lleig, i esplotar-los no ho es tant, doncs ja se sap.
Estic segur que jo no em jubilaré als 67, sino que per collons haurà de ser més tard. Amb una mica de sort igual la dinyo a la feina. Cada vegada tinc més clar que els polítics no tenen ni puta idea de quins són els problemes dels seus votants, sino de la falta que els hi fa els seus vots.
En primer lloc, els diputats no tenen un sou vitalici. Ni tan sols el President de la Generalitat té un sou vitalici. Els únics que el tenen són els presidents del govern espanyol i (crec) que durant un cert període de temps els ministres, i té una justificació ben evident com és assegurar que aquestes persones no tenen necessitats econòmiques importants quan acaben la seva tasca i que per tant durant la seva etapa al govern no es vegin temptats ni per la corrupció ni per intercanviar favors amb el sector privat a canvi de feines ben remunerades al sortir de la política.
Pel que al tema de la ocupació juvenil, no té res a veure. És un problema de falta d’incentius que sospitosament és molt més greu a Espanya que a la resta d’Europa.
Em sembla que agafes una postura massa tremendista, quan en tots aquests anys en què l’esperança de vida no ha deixat de pujar, no s’ha tocat mai el tema de l’edat de jubilació, i si ara es comença a fer és perquè la situació es pot tornar desesperada en els propers anys. Només has de mirar la darrera gràfica que he deixat per a que comprenguis la catastròfe que ens ve a sobre si seguim amb el model actual. La bancarrota de l’Estat no és una cosa amb la que fer gaire broma, la veritat.
I que nassos, diguem la veritat. No pot ser que persones que estan fantàsticament bé de salut amb 65 s’hagin de retirar si o si. No té sentit. És hedonista i poc responsable, perquè cada vegada hi hauran més persones amb 80 o més anys que no es podran valer per si mateixes i amb qui les arques de l’Estat no podrà ajudar el que necessitaran tal com està muntat el sistema.
Jo crec que la jubilació fins als 70 hauria de ser voluntària, si s’apliqués ara, per la gent que ja porta 15 anys al mercat laboral. Ara, les prejubilacions han de deixar de ser una excusa per fer fora a la gent. És un acomiadament lliure encobert. Que es prohibeixin, simplement. I que per evitar que les empreses no comencin a fer fora la gent perquè els surti més a compte pagar la indemnització, que posin clàusules de reducció de la jornada laboral, però només si es demostra que aquella persona ha baixat notòriament la seva productivitat, i no pas voluntàriament.
Sobre la cotització fins a 25 anys no m’agrada des del punt de vista que els salaris dels jubilats baixaran, ja que tal com va el món actualment, el nivell de vida sempre va a l’alça, i per tant si s’amplia el temps de cotització per cobrar la jubilació perdran poder adquisitiu (l’Estat s’estalviarà diners). I si avui dia ja n’hi ha molts que ho passen malament, la situació empitjorarà, no sé fins a quin punt, però ho farà.
Per cert, el reportatge del The Economist només el poden veure els subscriptors
T’ho dic per un altre dia hehe