Oasis en concert: Some might say we won’t find a brighter day February 23, 2009
Posted by Lord Sergi in : Música , trackback
Era 13 de febrer, tocava Oasis* a Badalona, sortia del Metro i amb prou feines m’adonava de què significava aquell concert. Segurament les més d’onze mil persones que s’hi van congregar ho tenien més clar que jo, o potser no, però la cua que hi havia era monstruosa, capaç de donar la volta a l’estadi olímpic gairebé dues vegades. Sí, era llavors quan m’adonava que malgrat tota la boira que els ha envoltat els últims anys hi havia enyorança, estima, nostàlgia, i ganes de reviure en directe cançons que poc o molt han entrat a formar part de tots nosaltres. Sí, el 13 de febrer va ser el dia en què vaig respectar Oasis, els vaig admirar, i em vaig emocionar, tot i mai haver tingut gaire simpatia per un grup que sempre havia trobat sobrevalorat i arrogant.
Per escalfar l’ambient vam tenir un trio anglès anomenat Free Peace, un grup en estat embrionari que tot just té una EP a la venda, i aquesta primavera traurà el seu primer LP. I que acompanyarà Oasis en molts dels seus concerts de la gira Dig Out Your Soul. Personalment els vaig trobar molt estridents, sobretot el cantant. Crits exagerats i satànics fins i tot, que treien mèrit a la cançó i als solos que es marcava el gran guitarra que tenen.
Els germans Gallagher, juntament amb Archer, Bell, i Sharrock, van estar observant-los des de l’esquerra de la tarima, fins que va arribar la seva hora. Fuckin’ In The Bushes va ser la primera cançó de la nit, però ep! que els pobrets no es trenquin un dit tocant-la, CD i play. No calia sincerament, però va ser el fil perquè sortissin a l’escenari i comencessin amb la que seria la primera cançó real de la nit: Rock’n’ Roll Star.
I què passa quan es vol ballar un hit i encara no has pogut acabar-te la beguda? El normal seria fer un gran glop i ennuegar-se, però sembla que la gent prefereix alçar les mans i repartir cervesa que la vida està cara. Així que dutxa de llevat per tothom!
Lyla, The Shock of the Lightning i Cigarrettes & Alcohol, van ser els següents hits de la nit. D’una nit en què vam poder sentir fins a sis cançons del seu nou disc, Dig Out Your Soul, que a diferència dels últims és com una esgarrapada a la tomba per anunciar al món que encara respiren.
Tocar la guitarra no és un puto joc.- Noel Gallagher dixit
The Masterplan va tornar a posar el públic a to, amb una interpretació d’un Noel superb, tot i que amb no gaire posat de festa. Ell, el creador, el seny, contrastava amb el Liam fent de bufó, mostrant la cara més desenfrenada de la rauxa i el despotisme. Com a nota positiva, recordar com en Noel es va recordar dels catalans al bell mig de la presentació del grup, mentre el sarcàstic Liam havia preguntat per si hi havia anglesos a la sala…
Li puc respondre jo, n’hi havia tres o quatre, tot just al meu darrere, beguts i contents, els fans més fans que podien tenir Oasis. Cançó que tocaven lletra que cantaven, fil per randa, fins i tot els ecos. Vaig saltar amb ells i tot als dos primers temes, fins que una mà se m’estava repenjant massa i van notar la meva repulsió. Ni som col•legues, ni em va el teu tema xaval!
Durant el concert, el megalòman Liam va tenir el detall de regalar dues panderetes ben xules i un micròfon (qui coi vol un micro?!). A més de respondre amb un gest de pur onanisme a un fan que va fallar llençant-li cervesa. Realment em va fer molta gràcia, ja que el gest és part del personatge. En Liam és sinònim d’espectacle, pot ser que a més d’un li faci ràbia, però tot i que els grans hits els ha fet en Noel, sense el seu germà la cosa no seria el mateix.
Morning glory va ser per mi l’èxtasi de la nit, tot i que no va ser fins a Wonderwall i Supersonic que es va tornar a sentir la gent xisclar d’emoció. Sobretot les fans del meu costat que es van com despertar de cop. No van descobrir més cançons pel youtube?
A l’hora del bis van acabar tocant Don’t look back in anger, Falling Down, de nova producció i single vinent, la fantàstica Champagne Supernova i I Am the Walrus per acabar, un homenatge als Beatles, l’estela d’una banda que sempre han volgut seguir, i aspirar a ser-ne els descendents.
Vist en perspectiva, va ser un gran concert. I pot ser que assistís a l’últim que faci Oasis al Principat, ja que sembla que en Noel no està per gaires corregudes més, i així ho manifestà a TV3 el propi dia del concert. I és que, deixant a banda les desavinences que augmenten any rere any entre ambdós germans, ha de ser realment avorrit fer una gira de 105 concerts, tots iguals, calcats, sense cap punt d’improvisació. Ha de ser frustrant, com viure un déjà vu cada tres dies. I això que tenen molts més temes per tocar dels que van oferir, com ara Some Might Say, Talk Tonight, Stay Young, Hello, o del propi nou disc com Bag it Up o The Turning.
Pot ser que, després de la mega gira d’onze mesos que conclourà al FIB de Benicàssim, Oasis ens digui adéu com a banda. Pot ser que aquests mites vivents de la música estiguin exprimint els seus últims cartutxos com a conjunt. Si es confirmés, serà un adéu sentit, que remourà les ànimes a més d’un, un acomiadament digne, malgrat tot el que d’ells s’ha escrit i dit.
Us deixo amb el setlist de la nit:
Fuckin’ In The Bushes
Rock ‘n’ Roll Star
Lyla
The Shock Of The Lightning
Cigarettes & Alcohol
The Meaning Of Soul
To Be Where There’s Life
Waiting For The Rapture
The Masterplan
Songbird
Slide Away
Morning Glory
Ain’t Got Nothin’
The Importance Of Being Idle
I’m Outta Time
Wonderwall
Supersonic
Bis:
Don’t Look Back In Anger
Falling Down
Champagne Supernova
I Am The Walrus (versió dels Beatles)
* Liam Gallagher: 1a veu
Noel Gallagher: 1a o 2a veu, i guitarra.
Andy Bell: Baix
Gem Archer: Guitarra
Chris Sharrock: Bateria
Comments»
Per mi el millor moment va ser amb The Masterplan, semblava que la cosa no arrancava i acabaven de tocar tres cançons dels darrers discos que més aviat estaven avorrint el públic i a partir de llavors va ser un no parar.
Em va encantar el concert, i tot i que ja se sap que Oasis és un grup que bàsicament ha fet dos obres mestres i varies mediocritats, quan es recullen les seves millors cançons te n’adones de l’alçada d’aquesta gent. I és gegant.
Tan de bo que no pleguin, encara que sigui per delectar-nos amb un parell de grans singles cada tres anys