La cacera de bruixes continua, pena de mort a les seleccions catalanes December 27, 2008
Posted by Lord Sergi in : Esports, Futbol , trackbackDemà al Camp Nou, a les set de la tarda, es jugarà el partit Catalunya-Colòmbia. Un partit que la Federació catalana de Futbol (FCF) afronta amb un nou lema: “Volem patir“. Després que un jutge hagi determinat que l’anunci de “una nació una selecció” no podia ser emès degut a què duia un contingut polític al darrere (!)
Serà un partit en què pot ser que acabem veient gairebé més colombians i sud-americans que catalans. Com va passar al maig amb Argentina. De moment segons el vicecònsol de Colòmbia, de la colònia de 60.000 colombians, una quarta part vindria a l’estadi. I aquest mig dia deien que la venda anava a “bon ritme”, amb 30.000 entrades venudes…
La FCF no passa pel seu millor moment. Ni crec que estigui dirigida actualment per les mans més adequades. Jordi Roche, expresident de la FCF, va voler que ell i el seu equip directiu dimitissin fa mig any, perquè el projecte havia perdut força. Tenia desavinences amb part d’ells. I el vicepresident, Ricard Campoy, que havia d’agafar de manera transitòria el càrrec per convocar eleccions passat l’estiu, el va trair i ara resta empoltronit al capdavant de la FCF fins que aquesta hagi de celebrar eleccions al maig vinent aproximadament. Sí, Campoy va agafar les regnes a traïció i ha anunciat la seva voluntat de presentar-se al càrrec. Per si no fos suficient, veu més Catalunya com a regió que com a país, cosa que en aquests moments no ens interessa.
D’aquesta manera ens assabentem no fa gaire de la no-continuació de Pere Gratacós, independentista declarat, com a seleccionador nacional, en contra de la seva voluntat. I a partir del 2009 hi posarà en Carles Reixach, de la ceba, com tots sabem, però que sempre es mou en l’ambigüitat. Una imatge cara enfora més còmode pel president actual.
Tot i això, hi ha veus que diuen que Jordi Roche ha deixat un forat econòmic molt gran a la FCF i que aquesta es troba ara sense un euro. Cosa que l’expresident no ha sortit a desmentir…
La FCF és la capitalitzadora del corrent de totes les federacions catalanes existents per a poder competir internacionalment. La única que és capaç de reunir un nombre significatiu de gent per a la causa. Tanmateix, des de l’últim Catalunya-Brasil l’afluència va de baixada. Conscients molts de nosaltres que amb aquell rival es va tocar sostre i que la cosa no avança: Un partit cada any per Nadal, en dates no-FIFA, i per més Inri aquest any en 28 de desembre, Sants Innocents. I un altre al maig, concessió del eternum Ángel Ma Villar, president de la FEF, per votar-lo per enèsim cop a la reelecció.
El tema no està per llançar coets, perquè cada vegada costa més trobar seleccions contrastades que vulguin jugar. I a les que accepten, com fou Argentina, els paguem una morterada i ens acaben portant l’equip B més en Messi. I això és inadmissible. Ni som monges de la caritat, ni volem perdre la dignitat.
Precisament els jugadors bascos s’han plantat i han decidit que no anirien a una altra costellada nadalenca, i les autoritats han hagut de plegar veles. S’han justificat amb el canvi de nom de la selecció, però jo crec que és pel cansament de la mateixa inútil parafernàlia nadalenca com a jugadors folklòrics, aquest any contra la súper selecció del Iran.
Un altre iniciativa que sona per aquest 2009 és el torneig de les nacions sense Estat. Una nova fórmula en què no sé com posicionar-me encara i esperaré a què expliquin com serà exactament per exposar-vos la meva opinió 
Però no hem d’oblidar que allà on semblava que havíem assolit la victòria, 14 federacions reconegudes internacionalment, per desídia i menyspreu dels espanyols, es podria començar a invertir el procés. Han estat petits grans triomfs en esports minoritaris que el Secretario de Estado para el Deporte no tenia en consideració. Ja que en alguns no tenen ni federació.
Ara, arran de l’afer de les bitlles, on per orgull patri la FEB va prohibir als seus seleccionats competir, nois ben joves, perquè no es pogués produir un enfrontament amb Catalunya. I també setmanes més tard amb la consecució del campionat del món de cursa d’altitud per part d’un jove català.
Espanya ha declarat que vol tallar de soca-rel aquests fets, immiscint-se en tots els esports on Catalunya està reconeguda i on ella no té representació per fer-nos fora des de dins, amb la maquinària de l’Estat darrere, greixant les butxaques dels que s’adhereixin a la causa.
No fa gaire se’ns va denegar l’acceptació internacional de la Federació de Rugbi. Amb pressions dels espanyols darrere, esclar. De la qual feia 74 anys n’havíem estat fundadors, i de la qual en vam ser arraconats amb la dictadura de Franco.
Serà el corfbol el següent quan Espanya acabi de muntar el seu equip? O el pitch and putt?
La cacera de bruixes continua, i aquest any, com podeu veure, Espanya s’ha cansat de defensar per llançar-se a l’atac. Això és la guerra, que ningú en tingui dubte. Una guerra de despatxos que tenim tots els números de perdre.
Articles relacionats:
Euskalherria- Catalunya i l’acudit de les seleccions esportives
De EUA a Gibraltar, i seguim buscant!
Un pas endavant ple d’entrebancs
Comments»
no comments yet - be the first?