‘Assaig sobre la ceguesa’ de José Saramago (1995) December 26, 2008
Posted by Encaputxat in : Cultura, Literatura , trackbackAssaig sobre la ceguesa, és una novel•la amb vocació per a fer reflexionar el lector i dur-lo a fer un exercici simultani d’instrospecció i imaginació. Saramago ens presenta amb aquesta obra un plantejament temible: ha aparegut a la ciutat una epidèmia de ceguesa que no se sap d’on ha sortit ni com es transmet, i està deixant “a les fosques” a tota la gent que hi entra en contacte.
El govern, per evitar mals majors decideix fer una quarantena en un manicomi on enviar els malalts de ceguesa i evitar el contagi amb la resta de la població mentre espera la resolució de la crisi del “mal blanc”; dita així perquè les persones afectades enlloc de veure’s immerses en la foscor, es veuen de cop i volta inundades per un mar de llum que els embolcalla i actua com un vel entre ells i el món.
Quan van arribant els malalts a la quarantena, sembla que tot ha de fluir de manera ordenada, però conforme van arribant més i més afectats, els lligams humans entre ells es fan cada cop més estrets i els problemes es multipliquen. Si descobrir on dorm cadascú sembla una odissea per als cecs, encara és pitjor orientar-se en un entorn estrany, alimentar-se quan cada vegada hi ha menys aliments o procedir a fer les necessitats més bàsiques en el lloc adequat.
En situacions similars el més lògic seria la revolta, i la fugida cap al món exterior. Però no és possible, el manicomi està vigilat per l’exèrcit i la sortida del recinte es paga amb la rebuda alegre d’una desena de bales al pit i a la testa.
Saramago ens explica la història a través d’uns pocs personatges que, per atzar, es consideren els principals. El primer cec, la seva dona, el metge que el tracta per primera vegada i la seva esposa, i tres o quatre individus més que també es trobaven esperant a la consulta en el moment que hi va arribar el primer cec. La única que manté la vista és la dona del metge, i és gràcies a ella que els nostres protagonistes aconsegueixen guiar-se enmig del caos i la brutalitat que envaeix les seves vides.
Saramago fa vàries coses molt interessants a banda d’oferir-nos com a plantejament una distòpia de caràcter casi-cataclísmic. En primer lloc, el fet que no anomeni els personatges pel seu nom sinó per algun tret rellevant de la seva personalitat o posició, li serveix per endinsar-nos en un món que conforme avança l’argument es torna cada cop més animal i menys humà, ressaltant la falta d’importància de la individualitat davant d’uns fets tant desastrosos.
En segon lloc, la evolució que prenen els personatges amb cada tomb que dóna la vida dintre el manicomi. Sense pretensions d’explicar fil per randa la novel•la només vull dir que la humanitat dels cecs internats va decreixent poc a poc fins que toca fons quan uns indesitjables es fan amb el control dels aliments i imposen un règim violent i dictatorial per tal de mantenir el poder. La revolta arriba, però no abans de la submissió i la humiliació més absoluta.
En tercer lloc, l’èxit de la imaginació de Saramago és que amb les seves paraules aconsegueix que captem la por i la inseguretat que provocaria la ceguesa col•lectiva. El seu retrat de la ciutat aturada per la discapacitat dels seus habitants i la fastigositat dels seus carrers atestats de defecacions a l’aire lliure posen els pèls de punta.
Alguna crítica? Sí, és clar. Que el tram final del llibre torna massa previsible el desenllaç final i no aporta res a la novel•la. però la veritat és que si un ho posa tot a la balança, el resultat és clar: Assaig sobre la ceguesa és una obra mestra -o si més no, les seves primeres dues-centes pàgines ho són- que hauria de llegir tot aquell qui gaudeixi reflexionant sobre què passaria si un perdés aquest sentit o aquell altre. Els interrogants que deixa sobre els fonaments de la naturalesa humana són certament inquietants, i a més a més està escrit d’una manera tan planera que resulta un gran entreteniment.
PD. Per cert, fa poc en van fer la versió cinematogràfica sota el títol de Blindness i ha estat dirigida per Fernando Mereilles. Si la voleu veure ja ho sabeu 
Comments»
Sobre la previsibilitat de l´última part del llibre, m’agradaria dir-hi que “Assaig sobre la cegesa” no és una novel.la d’intriga i, per tant, no crec que tinga com a objectiu sorprendre fins l’útima línia. D’altra banda, la recuperació de la visió per part dels personatges i l’albirament de la recuperació de la normalitat, segons el meu parer, forma part d’un missatge d’esperança, la salvació dels elegits, d’aquells que han triat la unió i la solidaritat com a manera de continuar sobrevivint. L’última part del llibre és imprescindible, si no fóra així la història seria una altra.
Estic d’acord amb tu que la recuperació de la vista és un símbol d’esperança final que recull l’esperit del llibre, però tanmateix segueixo mantenint que aquesta part de la novel·la és innecessariament llarga. La qüestió no és que sorprengui o no, sinó que crec que el que aporta aquest fragment ho podria haver aportat en un nombre força menor de pàgines.
Tanmateix estem parlant de literatura així que és possible que el que a mi em sembli innecessari a una altra persona (en aquest cas tu
) li sembli imprescindible.
He llegit la novel.la dues vegades. La primera va ser fa temps, ràpidament i amb horror. Ara, aprofitant que estava programada en un Club de Lectura, l’he tornada a llegir amb l’avantatge de saber què passa i, per tant, sense eixe efecte colpidor inicial. L’horror, en la novel.la, té un crescendo, arriba al cim quan narra les violacions de les dones al manicomi i l’incendi posterior. Després, la sensació d’horror sembla que minva (almenys jo he viscut la novel.la així), perquè potser l’horror en llibertat sembla que ja no és el mateix que l’horror claustrofòbic del manicomi, tot i que hi ha escenes terribles, com els morts del supermercat, entre d’altres. A mesura que avancem en la lectura comencem a intuir que la “colla d’elegits” eixirà endavant. Segurament, eixa “relaxació”, eixa pèrdua de tensió fa que la lectura de l’última part de llibre siga més feixuga, és cert, però no per això és sobrera. I també, jo, com a lector, em plantege si no estarà fet això amb intenció per part de Saramago, perquè ens adonem que fins i tot a l’horror ens acostumem, que les escenes colpidores del principi de la novel.la no ens afecten igual al final de la història, després de tot el procés de degradació humana que s’hi mostra.
Ja podria ser ja. Crec que amb la teva segona lectura has tingut més temps per reflexoinar-hi que no pas jo, així que em sembla força raonable el que dius. Amb tot, la veritat és que a mi em va semblar un llibre excel·lent i que recomanaria a tothom sense dubtar-ho ni un moment.
Gràcies per enriquir el debat i si entres al nostre catàleg i hi veus algun altre llibre que hagis llegit i del qual tinguis alguna cosa a dir estarem encantats de rebre els teus comentaris
Hi ha moltíssimes lectures interessants i el temps és limitat. Per tant, costa un poc fer segones lectures de les millors obres, a mi em passa això. Amb “Assaig sobre la ceguesa” ho he fet i la veritat és que una segona lectura, més reflexiva, ha sigut per a mi molt gratificant.
Coincidisc amb tu en què és una obra molt recomanable, tot i que jo pense que caldria advertir que pot ferir sensibilitats.
Gràcies per la teua invitació a visitar la vostra pàgina, cosa que faré amb molt de plaer, i també per la vostra aportació a la difusió de la literatura.